Un bisbe ens parla

La felicitat del sacerdot

La pregunta sobre la felicitat és sens dubte una de les més habituals en l'ésser humà. Què és la felicitat?, es pot arribar a assolir?, és possible en aquest món? Així tots, joves o grans, tot ésser humà  ens plantegem d'una manera o altra la qüestió, encara que moltes vegades pot ser no formulada del tot així, implícitament, però la pregunta sobre la felicitat sempre és present.

L'experiència ens demostra però que la felicitat és quelcom molt complex, confluència de factors i elements molt diversos, físics, psicològics, ambientals, etc. I que, en qualsevol cas, i sigui quina sigui la nostra idea de felicitat, no existeix enlloc en estat «químicament» pur. La qüestió surt a partir d'un desig profund del cor, d'un anhel que omple la vida i que es converteix en la motivació de gairebé tots els nostres esforços, moviments, accions i omissions. I el seu origen l'haurem de buscar en el designi de Déu en la creació: «Déu digué: -Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres» Gn 1, 26.

L'aparició fa uns mesos en la coneguda revista Forbes d'un estudi realitzat per la Universitat de Chicago que dóna a conèixer el llistat de les persones que es consideren més felices per la seva dedicació o treball, ha fet que es divulgués pels mitjans de comunicació de tot el món com a notícia, si més no curiosa, sobre la figura dels sacerdots. I és què l'estudi posa en primer lloc dels que es consideren més feliços els sacerdots catòlics i pastors protestants, seguits de professions com la de bomber, fisioterapeuta, escriptor, mestre etc. Pot ser ens pertoca a nosaltres, vull dir als sacerdots, una reflexió més a fons sobre aquesta qüestió.

És indubtable que en la llista de professions o dedicacions esmentades hi ha una clara referència a les relacions interpersonals i a la dimensió relacional i d'ajuda als altres com a font de felicitat. En aquest sentit doncs, sembla clar que la raó definitiva de la felicitat rau en l'obertura i dedicació als altres: ensenyament, acompanyament espiritual i humà, ajuda a millorar la qualitat de vida...

Sense negar en absolut aquesta perspectiva, però intentant anar més a fons, diria que podem afirmar que la raó fonamental de la nostra felicitat com a sacerdots, és sobre tot i per damunt de tot, Crist mateix, el Senyor.

Perquè encara que l'Apòstol Pau ens recorda unes paraules desconegudes de Jesús i que donarien per si soles sentit a l'estudi de la Universitat de Chicago: «Fa més feliç donar que rebre» Act 20, 35, parlem però en el sacerdoci d'una felicitat que va encara més enllà, que participa de la felicitat de Déu que és amor (1 Jn 4. 7).

Els textos dels Evangelis ens revelen que la crida de Jesús als apòstols implica no només la dedicació a un projecte apassionant, sinó una adhesió total a la seva Persona que demana deixar-ho tot, viure amb ell, ser dels seus, ser totalment seu: «En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar» Mc 3, 14, i «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes» Mt 4, 18. I aquesta és una implicació tal que ens fa participar de la mateixa missió que ell ha rebut del Pare: «Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres» Jn 20,20.

Aquesta sí és de debò la font de la veritable felicitat del ministeri sacerdotal, del celibat sacerdotal que suposa donar allò de més íntim del cor a Jesucrist i al seu Regne, l'autèntica felicitat que compartim amb Ell ja ara en l'exercici del nostre ministeri per l' unció del  seu Esperit: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit...» Lc 4, 18.  

Aquesta és la felicitat i joia que fa exclamar a sant Pau: «Viviu sempre contents, pregueu contínuament,  doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist» 1 Tes 5, 16. «Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents!» Fil 4,4. Perquè no es fonamenta només en la dimensió natural sinó en el do de l'Esperit Sant: «Els fruits de l'Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat,  dolcesa i domini d'un mateix» Gal 5, 22.

La preguntes de Jesús a Simó Pere després de ressuscitar ens situen en la veritable dimensió de la vocació i de la felicitat del sacerdoci: la caritat pastoral  centre de l'exercici del ministeri sacerdotal : l'amor al Senyor i als germans

«--Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?

Ell li respongué:  --Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.

Jesús li diu:  --Pastura els meus anyells». Jn 21, 15-19

Aquesta és una felicitat que brolla de l'amor sincer a Jesucrist i a la vegada també als germans. En la bellesa del lliurement de Crist per amor descobrim la bellesa i la felicitat del nostre sacerdoci que és el de Crist.

  +Salvador Cristau Coll, bisbe auxiliar de Terrassa