Al servei de l’altar

Sobre la identitat del diaca i el seu paper en l'Eucaristia

L'Església té a dins seu múltiples tresors que al llarg de la història es van manifestant com a Tradició viva i fecunda. Un d'ells és el diaconat. El Concili Vaticà II ens l'oferí com un regal: es va restaurar el diaconat permanent, promovent, així, que hi hagi diaques que siguin sempre diaques, superant la forma anterior, on el diaconat era només un requisit per a rebre l'ordenació de prevere.

Sabem que el diaconat és el primer dels tres graus del sagrament de l'orde, encara que sols hi ha dos graus de participació en el sacerdoci ministerial de Crist: l'episcopat i el presbiterat (cf. CEC 1538), no el diaconat. Aquest està destinat a «ajudar-los i servir-los» (a bisbes i preveres), matisant el vincle especial que el diaca té amb el bisbe: en l'ordenació sols el bisbe li imposa les mans; el diaca és servidor directe del ministeri episcopal. Ja des dels inicis ho trobem plasmat en diferents textos; per exemple, les Constitucions Apostòliques, II, 28 diu: «el diaca és l'ull i la boca del bisbe, el seu àngel i el seu profeta». Són paraules simbòliques que expressen el grau d'unitat que ha d'haver-hi entre ells dos. 

Hem recordat que el diaca no participa del sacerdoci ministerial, però sí que participa «d'una manera especial en la missió i la gràcia de Crist». Això ho trobem a LG 41, encara que el document no especifica en què consisteix aquesta manera especial. En altres documents se subratlla el rol de servidor, referint-lo sempre a la figura de Crist, servidor de tots: «el sagrament de l'orde els marca amb un segell (caràcter) que ningú no pot fer desaparèixer, i els configura amb Crist, que es va fer diaca, és a dir, el servidor de tots» (CEC 1570).

En els documents conciliars, com Lumen Gentium 29, no hi trobem una definició teològica de què és un diaca, ni es descriu suficientment aquesta figura, però sí que ens parla de la seva missió, explicitant el seu paper, sobretot en el camp litúrgic-sacramental i com a persones dedicades als oficis de caritat i administració, sense definir-ho més.

El seu paper, l'hem de situar entre la jerarquia i el poble, és un paper vital per a la relació d'ambdós. No hem de veure el diaconat com una preparació al presbiterat sinó com una vocació en ella mateixa; una vocació de servei, relacionada directament amb el bisbe i el prevere. Ja era  així en els primers temps; ho constatem en afirmacions com la de St. Ambròs, que deia: «Sense el diaca, el sacerdot no té nom, ni origen, ni ofici» (De off.I,2), i Sant Epifani: «No pot haver-hi bisbe sense diaca» (Haer. 75,5). Són pares de l'Església que expressen la necessitat d'una relació d'unitat del bisbe i del prevere amb el diaca; alhora que hem de subratllar que el diaca és un servidor de la comunitat, i que fa el seu paper perquè la comunitat creixi i es consolidi; tot servint-la la prepara per a la celebració de l'Eucaristia.

Centrem-nos, doncs, en la celebració litúrgica, ja que és aquí on millor es plasma aquesta relació d'assistència, de fer costat. Però, alerta, no ho contemplem com un lligam de meres funcions pràctiques, perquè aleshores el prevere podria dir «ja m'ho faig jo sol, no necessito un diaca». Si passés això hauríem caigut en el pragmatisme de les funcions, i hom perdria de vista la identitat, fàcilment no sabria qui és ell com a prevere (com deia Sant Ambròs), ni qui és l'altre com a identitat diaconal. Alerta que el pragmatisme mata la simbologia. I si en la Litúrgia perdem la simbologia ho perdem tot.

Fixem-nos que en l'Eucaristia el celebrant i el diaca han d'expressar un lligam de compenetració. L'Ordenament General del Missal Romà (OGMR) descriu, amb bellesa, com ha de ser la relació d'ambdós en la celebració. Per part del diaca és un fer costat que fa ressaltar la identitat del celebrant. Ho trobem explicitat als núm. 171-186 com un joc de relació, que s'inicia amb la processó d'entrada on el diaca, portant l'Evangeliari una mica alçat, va al davant del sacerdot, ambdós s'encaminen cap a l'altar, en arribar-hi el diaca posa l'Evangeliari damunt l'altar i, juntament amb el sacerdot, el besen. I, si es fa servir encens, assisteix el celebrant en la imposició de l'encens i en l'encensació de la creu i de l'altar. Un cop encensat l'altar, el diaca acompanya el sacerdot cap a la seu, i es queda allà al seu costat i l'ajuda quan calgui.

La bellesa d'una celebració rau, entre altres aspectes, a poder contemplar com es mouen i es relacionen les persones que estan a l'entorn de l'altar. Cadascuna té un paper diferent. S'han de moure d'acord amb el paper que representen i ho han de fer amb dignitat i senyoriu, ja que estan perpetuant el memorial de la mort i resurrecció de Crist, memorial que el Senyor confià a l'Església, la seva esposa estimada (OGMR, 2).

En la celebració preguem el Pare, en Crist, per l'Esperit Sant. En Déu sempre veiem relació, no el podem definir, però és evident que Déu és relació trinitària d'amor i unitat. I el celebrant amb el diaca han d'expressar-ho en llur relació d'amor i unitat, com a imatge i semblança que són de Déu; l'ésser humà és imatge i semblança de Déu i ho expressa en una multiplicitat de relacions. Què més bonic que expressar-ho en la Litúrgia? En ella contemplem com el sacerdot presideix la celebració i com el diaca fa el seu paper. Revisem-lo: es dirigeix al poble fidel amb monicions oportunes i enuncia les intencions de l'oració universal. En la litúrgia de la Paraula el diaca ha proclamat l'Evangeli i després ha preparat l'altar, a voltes fa ell l'homilia. Durant la pregària eucarística està dret a la vora del sacerdot, una mica darrera seu, per servir-lo quan calgui en tot el que es refereix al calze i al missal. Des de l'epiclesi fins a l'elevació del calze, el diaca pot estar agenollat. I si hi ha més d'un diaca, un d'ells, a l'hora de la consagració, pot posar encens a l'encenser i encensar l'hòstia i el calze durant l'elevació. A la doxologia final de la pregària eucarística, el diaca, dret, al costat del sacerdot, aguanta el calze alçat i s'uneix a la resposta de l'Assemblea en la solemne aclamació: Amén!

I segueixen al llarg de la celebració els gestos diaconals: invitant l'Assemblea a donar-se la pau, ajudant el celebrant en la distribució de la comunió i, en acabar, mentre el sacerdot va a la seu, ell porta el calze i els vasos sagrats a la credença per a ser purificats. Havent acabat l'oració de després de la comunió, el diaca dóna, si cal, i amb poques paraules els avisos al poble i després de la benedicció final acomiada al poble dient: Germans, aneu-vos-en en pau!

És l'art d'expressar en la relació el rol de cadascú, on el poble contempla la bellesa de veure dues persones, sacerdot i diaca, que es relacionen pendents i atents als gestos, moviments i paraules de l'altre. L'art de la celebració és també l'art de la relació.       

Melcior Querol, prevere