Deixebles de l’Evangeli

Sant Francesc d'Assís i l'obediència perfecta

Sant Francesc és una d’aquelles figures en qui cadascú sol projectar-hi els seus propis ideals. Tot i ser un dels personatges més ben documentats de l’Edat Mitjana, el seu grau de popularitat no es correspon amb el coneixement que la gent realment té d’ell. Avui, que disposem des de fa temps de bones edicions crítiques dels seus escrits, traduïts també al català (va ser el primer volum de la col·lecció Clàssics del Cristianisme), podem redescobrir en ell algú sorprenent. El sant Francesc dels escrits (i de les biografies antigues) està molt lluny dels tòpics sobre una mena de hippy avant la lettre ensucradet i beneitó que a vegades ens hem pogut formar. També està lluny del revolucionari transgressor que dóna l’esquena al món feudal i obre el camí de la modernitat que alguns defensen. El sant d’Assís es mostra en els seus escrits com un home amb una intuïció teològica acurada i entusiastament catòlica, i amb una capacitat de discerniment dels camins de Déu en l’ànima humana veritablement excepcional.

Un exemple d’aquesta finor de sant Francesc està en la seva Admonició tercera, titulada L’obediència perfecta. L’aniré comentant, no perquè tingui cap pretensió d’enriquir el text, sinó perquè no es perdin els detalls d’un escrit dens i molt treballat. Com moltes de les admonicions i altres textos d’ell, comença citant un parell de textos evangèlics: «El Senyor diu en l’Evangeli: “Qui no renunciava a tot el que posseeix no pot ésser deixeble meu” (Lc 14,33) i “Qui volgués salvar la seva ànima la perdrà” (Mt 16,25)». El text de l’Evangeli té en la vida de sant Francesc una importància cabdal. En el seu testament, per exemple, utilitza l’expressió «el Senyor em revelà» per referir-se a allò que ha trobat en l’Evangeli. Ell viu realment la relació amb el llibre com una revelació, una manifestació de Crist i de la seva voluntat. El primer d’aquests textos ens situa, a més, en un dels temes centrals de sant Francesc: la renúncia a tota possessió. S’emmarca així, en el fons, la virtut de l’obediència com una variant de l’altíssima virtut de la pobresa.

Prenent per referència aquests textos, sant Francesc continua: «L’home que abandona tot el que posseeix i perd el seu cos és aquell que es lliura tot sencer a l’obediència a mans del seu prelat». Per si sola, aquesta frase ens podria fer venir a la ment aquells textos en què es compara el religiós amb un cadàver, que no té voluntat pròpia i es deixa portar pel que li manen. Però sant Francesc, a la llum de la seva pròpia experiència, té una visió del tema molt més matisada, que anirà exposant a continuació.

Segueix l’admonició: «I és obediència veritable tot el que fa i diu, sabent ell que no és contra la voluntat del prelat, en tant que és bo el que fa». L’admonició comença a prendre un rumb inesperat. El primer grau d’obediència, que ell qualifica de veritable, sembla mantenir intacta tota l’autonomia de la persona, amb la sola condició que faci el bé i no vagi contra el que el prelat vol. De fet, sembla que aquesta era la manera d’exercir l’autoritat del propi Francesc, que en una carta a fra Lleó diu: «Així t’aconsello: qualsevol manera que et sembla millor d’agradar el Senyor Déu, i de seguir-ne les petjades i la pobresa, poseu-la en pràctica amb la benedicció del Senyor Déu i la meva obediència».

Ara bé, la vida no acostuma a ser tan senzilla. Es pot donar el cas de conflicte entre la voluntat del qui té l’autoritat i del qui ha d’obeir. L’admonició segueix: «I, si el súbdit veu mai que per a la seva ànima hi ha coses millors i més útils que no pas les que li mana el prelat, que les sacrifiqui a Déu voluntàriament i procuri posar en obra les que vénen del prelat». En el fons, no hem d’oblidar que del que es tracta tota l’estona és de renunciar a allò que posseïm i que això sempre s’aconseguirà més amb el sacrifici voluntari dels propis desigs o idees per obediència que no pas amb la seva realització, que, en el fons, ens deixa presoners de nosaltres mateixos. I amb això hem pujat un grau, i diu sant Francesc que «aquesta és obediència caritativa, perquè satisfà Déu i el proïsme».

Però encara es pot donar un últim cas, que és «si el prelat, en canvi, manava res a un súbdit contra la seva ànima». Què significa aquest «contra la seva ànima», i com es pot distingir del que són purament desigs o projectes personals, sant Francesc no ens ho especifica. El context, però, sembla situar-nos en el moment en què el qui té autoritat mana quelcom que l’altre, en consciència (amb el sentit més ple i cristià de l’expressió, tal com l’entén, per exemple, la Gaudium et spes), no pot complir sense posar en perill la pròpia salvació. Doncs bé, en aquest cas, en certa manera extrem, però no impossible, sant Francesc aconsella al súbdit que «tot i que no l’obeeixi, tanmateix que ell no se’n desentengui; i, si en sofria persecució de part d’alguns, que els estimi més per Déu».

La posició en què sant Francesc situa aquí el súbdit és sorprenentment matisada. En aquest cas compta com a obediència la desobediència, però amb una condició: que el súbdit no es desentengui d’aquest prelat tan poc exemplar, arriscant-se, si cal, a sofrir persecució per aquest motiu. Sant Francesc pot deixar de banda l’ordre rebuda, però no la persona, a la qual segueix reconeixent el lloc que ocupa i, sobretot, la condició de germà. I continua dient: «Car el qui prefereix de patir persecució a voler-se separar dels seus germans, persevera de debò en l’obediència perfecta, ja que dóna la seva vida pels seus germans». I així ens trobem, de cop, que aquest frare desobedient a l’ordre concreta però perseverantment fidel al seu germà, prelat i pecador, ha esdevingut imatge del mateix Senyor Jesús.

Una nota a peu de pàgina de l’edició catalana destaca la mentalitat feudal que respira aquesta admonició. I això també fa pensar. Ens preguntem actualment per les arrels d’Europa, i sant Francesc se’ns presenta en aquest període, en què l’Edat Mitjana sembla anar donant pas a alguna cosa diferent. Descobrim en l’admonició tercera tot el gust d’aquell món medieval que volia entendre’s com un cos orgànic unit per llaços de fidelitat recíproca. Però no se’ns escapa l’exquisit respecte per l’autonomia d’un subjecte que ha de discernir personalment entre els seus projectes personals i el que realment va «contra la seva ànima».Què és aquest text? Un fruit madur de la mentalitat feudal o les primícies d’una modernitat incipient?

Això passa amb sant Francesc: no saps mai si és l’última imatge del romànic o la primera del gòtic, si és l’últim extasiat per la majestat del Pantocràtor o el primer enamorat de la humilitat del Crucificat. Potser és que hem d’abandonar els nostres esquemes, i deixar que ell ens acompanyi a descobrir l’arrel cristiana comuna d’aquestes coses que nosaltres oposem, quan proposa que la decisió més personal i lliure de totes és aquesta fidelitat a la comunió, fruit d’una renúncia conscient a la possessió d’un mateix. I és des d’aquí que cal entendre el darrer paràgraf, més aviat dur, d’aquesta admonició, quan diu que «de fet hi ha molts religiosos que, amb l’intent de veure un millor procedir que el que manen llurs prelats, miren enrere i tornen al vòmit de la pròpia voluntat; aquests són homicides i per llurs mals exemples fan perdre moltes ànimes».

Eduard Rey Puiggròs